Israel i Palestina 2009

Dos móns enfrontats

Ruta: Tel Aviv, Jerusalem, Mar Mort, Masada, Jericó, Galilea, Altos del Golan, Nazaret, Ako, Belén, Ramala, Nablús, Hebrón, Eilat, Mar Roig, Sinaí (Egipte)

Tel Aviv

S. i R. són dos coneguts israelians. El primer viu a Tel Aviv, una ciutat on se sent molt segur. Viu en un apartament luxós i li encanta viatjar pel món. Voldria retornar als palestins tots els territoris ocupats, a canvi que els deixessin viure en pau. Ell voldria un estat jueu, pur, sense cap palestí. Pensa que els palestins amb nacionalitat israeliana són un autèntic perill, una amenaça que acabarà enfonsant l’estat d’Israel.

El R. viu en un assentament jueu a prop de Jericó. Un guàrdia de seguretat vigila a tota hora l’entrada. Té una plantació de dàtils a Cisjordania, amb treballadors palestins amb els que manté una relació molt cordial. Ell no està d’acord amb el S. Pensa que no han de tornar res a ningú. La Bíblia ho diu ben clar. Aquella és la terra dels Jueus.

Com la majoria dels jueus, no viatgen mai a Cisjordania, tenen por, i tot el que saben del que passa en territori palestí és a través dels mitjans de comunicació israelians.

Jerusalem

Jerusalem mereix una estada ben llarga, i és que es necessita molt de temps per conèixer una mica aquesta ciutat, tan fantàstica i tan complexa a la vegada. Hi ha moltes coses a veure, és cert, un munt de monuments carregats d’història i que desencadenen tot tipus de sentiments enfrontats. Però segurament el més fascinant d’aquesta ciutat és l’explosiva barreja de persones i confessions diferents, catòlics, ortodoxes, jueus, musulmans…, que conviuen com poden, no sense massa friccions i conflictes.

L’estada de deu dies a Jerusalem se'm va fer molt curta. Cada dia era diferent, cada dia que sortia a passejar descobria coses noves, i em topava amb problemàtiques difícils de resoldre, i sovint d’entendre.

Una tarda, mentre passejava pel zoco, vaig conèixer una dona palestina. Estava només de visita, doncs tenia la nacionalitat espanyola i vivia a Espanya des de feia alguns anys. Havia vingut a visitar unes monges, catòliques, amb les que tenia molta amistat. Al veure que parlava castellà tan bé, no vaig voler perdre l’ocasió que m’expliqués algunes coses del seu país. A aquelles alçades tenia ja molts interrogants, i no sabia molt bé amb qui resoldre’ls.

Vaig preguntar a la dona les raons de perquè va marxar a Espanya. La seva resposta em va deixar bastant trist. Em va dir que la vida per als palestins, allà, era insuportable. La humiliació que patien per part del govern israelià era denigrant i per això milers de palestins, sobretot cristians, anaven deixant el país i immigrant a altres països. Aleshores, amb els ulls plens de llàgrimes em va explicar que les monges que havia anat a visitar, estaven buscant famílies que poguessin ajudar a unes altres a enderrocar casa seva. El govern d’Israel havia ordenat a cinc famílies de palestins cristians que enderroquessin les seves cases. Si no ho feien ells, ho faria el govern, però haurien de pagar unes costes impossibles de pagar per aquelles famílies tan humils.

Aquestes famílies vivien en territori teòricament palestí, però ocupat de facto pel govern d’Israel, que des de l’ocupació del 67, intenta per tots els mitjans fer fora els palestins i colonitzar la zona amb jueus. Com aquests van creixent, i cada cop necessiten més i més terreny on construir i viure, el govern israelià aplica la seva llei i declara il•legals les construccions palestines, que acaben sent enderrocades i passen a mans jueves.

Durant els dies que vaig ser a Jerusalem també vaig poder assabentar-me de la victòria, davant els tribunals, de les famílies jueves que reclamaven antics habitatges en territori palestí. L’any 67 el govern israelià va fer fora els palestins de la zona oest de Jerusalem. A canvi els va oferir habitatges expropiats a jueus a la zona est de la ciutat. Ara, per resolució judicial, es fa fora als palestins que hi viuen i els antics propietaris jueus poden tornar a viure en aquestes cases. Curiosament, els palestins es deixen al carrer, sense que ningú es plantegi tornar-los a ells les cases on vivien a la zona oest.

L’objectiu del govern és molt clar, i no deixa cap mena de dubte. Volen Jerusalem per als jueus, lliure de palestins, i poc a poc, sense pausa, van apoderant-se de tot el territori. Els assentaments, les noves ciutats, de fins a 40.000 habitants, construïdes a Cisjordania, en la franja que hi ha entre Jerusalem i el Mar Mort, formen part de l’estratègia d’Israel. El famós mur, que pretén protegir els assentaments jueus a zona palestina, acabarà partint Palestina en dos i fent inviable un futur estat palestí.

El mur ja tanca avui moltes ciutats palestines, dificultant enormement la mobilitat dels palestins, que han de patir interminables cues als diferents “check points” israelians. La necessitat de comptar amb un permís israelià fa que molts habitants palestins de ciutats molt properes a Jerusalem, com Betlem o Ramala, no hi puguin accedir amb facilitat, tot i la curta distància que els separa. El mur que envolta la ciutat de Kalkiria, per exemple, separa els seus habitants de les terres de conreu. Només hi ha una sortida, controlada pels soldats israelians, que són els que decideixen cada dia si els palestins de Kalkiria podran anar a treballar les seves terres o no.

Els assentaments palestins recorden els camps de concentració de la pel•lícula “La llista de Schlinder”. Els palestins viuen tancats en uns territoris molt petits, observats i controlats pels soldats israelians, fortament armats, que no tenen cap problema a entrar-hi quan volen per practicar detencions o fins i tot aniquilar (assassinats preventius) a qui consideren perillós, violant el dret i la legislació internacional amb total impunitat.

Amb uns palestins que veuen com cada dia perden més i més territori, que se senten marginats i empobrits, humiliats impunement i sota la por que en qualsevol moment una altra ofensiva israeliana pugui provocar milers de morts (1.400 a Gaza aquest any). I un Israel bel•ligerant que té molt clars els seus objectius i està disposat a portar-los a terme, digui el que digui la comunitat internacional, el problema Israeliano-palestí té molt difícil resolució.