Alemanya 2006

Berlín

Mali, Burkina i Niger

Viatge al cor d’Àfrica

Mali – Burkina – Niger

Del 31 de juliol a l’1 de setembre del 2006

MALI 

Mali és un país enorme, (1.240.000 Km2) amb una extensió de dues vegades i mitja Espanya. Però, té una població de només 13 milions d’habitants.

Gairebé tot el territori de Mali al nord del riu Níger és desert i el procés de desertització sembla imparable en un país desforestat i pobre, en que la llenya es l’única font d’energia assequible per a la majoria de la població.

Bamako

El viatge comença a Bamako, la capital de Mali. Tot i ser un dels països més pobres de l’Àfrica, Bamako es una ciutat plena de vida, amb els carrers plens de gent, cotxes i motos, mercats i parades on es ven de tot i on un pot aturar-se a menjar alguna cosa.

Mopti

Una de les ciutats més animades de Mali, amb petites tendes a tots els carrers, on es ven de tot, fins i tot benzina en dosis preparades per a les motocicletes.

Mopti es troba al ben mig del país, rodejat pel riu Bani, un afluent del Níger i que conflueix amb aquest just davant la ciutat. És per això que a Mopti se la coneix com la capital del “boucle du Níger”, la corba del Níger.

País Dogon

Els Dogon viuen al gran penyasegat de Bandigara, una muntanya que s’extén al llarg de 135 km des de Douentza a Bankas. Des de Mopti cal travessar-la, pujar-la i baixar-la per trobar-se amb una gran planura de la qual és impossible veure la fi.

La millor manera de conèixer el país Dogon és fent un treking , de 2 a 10 dies, caminant poc a poc, de poble en poble, donant-se temps per veure i apreciar la seva gent i el seu paisatge. Les distàncies són curtes i lo normal és caminar durant el matí, descansar durant el calorós migdia i esperar a la tarda per explorar el poble i els voltants. Es menja i es dorm a aquests pobles per molt pocs diners. Sovint ja es porta tot tancat dins el preu que ha establert el guia. Ruta: Kani Kombolé, Ende, Benimatou, Konsogou, Dourou

El País Dogon, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat, pel seu valor cultural i natural. És molt conegut per les cases construïdes a les mateixes parets de les muntanyes, i que són les restes del Tellem, el grup que vivia en aquesta zona abans que arribessin els Dogon, pel S. XV.

Els Dogon es caracteritzen per la seva elaborada cultura i el seu art, un dels més coneguts d’Àfrica, les seves cases i graners, les figures que esculpeixen a finestres, portes i escales... 

Algunes comunitats viuen als peus de la muntanya, a la plana, cultivant mill i sorgo (melca), i aprofitant els fruits i les fulles del baobab per cuinar.Unes altres a la mateixa muntanya, aprofitant qualsevol racó per cultivar.

Timbuctú

Diuen que la millor manera d’arribar a Timbuctú es remuntant el riu Níger, en una de les moltíssimes embarcacions que diàriament el surquen. Es tracta d’un viatge que pot durar tres dies, si tot va bé. Em van dir que el camí per terra podia ser un sofriment d’hores tancat en una batidora... Però a mi em va semblar que podia estar bé fer un trajecte per terra i un altre pel riu.

Un dels problemes de viatjar sol per l’Àfrica és que pot sortir molt car, sobretot un trajecte tan llarg com el de Mopti- Timbuctú, que s’ha de fer necessariament en un 4 x 4 ben equipat per suportar moltes hores de desert. Per assegurar-me la jugada vaig sortir a passejar per Mopti cercant altres turistes que volguessin fer el mateix trajecte. (...)
Com viatjàvem a l’època de pluges vam tenir un petit problema durant el viatge. La crescuda d’un riu ens va impedir continuar el nostre viatge i vam haver de fer nit en un població que hi havia pel camí. (...)

“La ciutat de fang” amb 32000 habitants completament aïllats. La mítica ciutat de Timbuctú, durant segles tancada als infidels. La majoria dels seus carrers estan plens de la mateixa sorra del desert que tot ho inunda. Construccions amb pedra calcaria en un estil molt peculiar i característic de la ciutat. Però el material és molt car i per això també hi ha moltes cases construïdes amb adob i fustes i canyes.

Criden l’atenció les cases on van viure antics viatgers, i és clar les mesquites. A Timbuctú hi ha tres de les més antigues mesquites de l’Àfrica de l’Oest:
- La Mesquita de Djinguereber. S. XIV  Obra de l’andalusí Isaac es-Saheli, poeta originari de granada.
- La Mesquita dedicada a Sidi Yahia, que va arribar a la ciutat el S.XV procedent d’Al-Andalus”
- La Mesquita de Sankoré. Durant el S. XVI va ser una de les escoles àrabs més grans de tot el món musulmà, amb uns 2.500 estudiants.

També hi trobem el Centre Ahmed Baba: es guarda una de les més importants col•leccions de manuscrits de timbuctú, com el Tarik el-fettach (crònica de l’investigador”, de l’any 1599, fet per la família Kati, d’origen andalusí. Prova de la tradició escrita a l’Àfrica.

Excursió pel desert

Una de les activitats preferides dels pocs turistes que arriben a Timbuctú és endinsar-se en el desert a lloms d’un dromedari i passar la nit amb una família de tuareg, que et preparen el sopar i el te, abans de deixar-te dormir sota un cel estrellat.

Les mil•lenàries caravanes de sal segueixen recorrent el Sàhara. Més de 700 quilòmetres i 20 dies es requereixen per transportar la sal des de les mines de Taoudenni fins a la ciutat de Tombuctú.

El camí de tornada el fem pel riu Níger. En principi havíem contractat una piragua col•lectiva, la més barata. Quan arribem al port, i com ja és costum, les coses han canviat. Sembla que no hi ha piragües col•lectives i hem de prendre una de privada que, és clar, costa molt més car. Fem el regateig de rigor, però no aconseguim res. Finalment no ens queda més remei que acceptar el preu. Després de dos nits i gairebé tres dies de viatge vam arribar novament a Mopti. Havia completat la volta.

Djenné

Ciutat coneguda per la seva enorme mesquita, diuen que la construcció de fang més gran d’Àfrica, i per ser un dels pobles més pintorescs d’Àfrica de l’oest.

BURKINA

Bobo-Dioulasso

La capital dels “Bobo” em rep amb carrers amples amb arbres de mango per tot arreu, i un dels millors mercat que he vist! Hi destaca la Gran Mesquita. Del 1880. Excel•lent exemple de l’arquitectura Sudanesa en fang.

A Bobo conec un jove molt trempat que s'ofereix a fer-me de guia. Lloguem una moto i recorrem el sud del país: Banfora, els Domes de Babedougou, el Llac de Tengrela, Gaoua, Obiré, pn viu Sa Majestat, el 22è Rei de Gan, Doudou, un poblat Lobi, Gbomblora.

Després d’uns dies a Ouagadougou, la capital, on visitaré un projecte de Veterinaris sense Fronteres, continuaré cap a Níger. 9 hores de viatge en bus, fins a Niamey, la capita.

NIGER

Níger té un gran encant. Precisament perquè ningú hi viatja, pots caminar tranquil•lament per tot arreu sense que ningú et destorbi, et demani alguna cosa o s’ofereixi per fer-te de guia o portar-te a la seva tenda.


La capital de seguida està vista, i a pocs metres del centre, on es troben els edificis oficials i els hotels, úniques construccions de tamany considerable, comença el desert.

Al mateix Niamey, la capital, es pot remuntar el riu Níger en busca dels darrers hipopòtams. Jo vaig tenir molta sort i vaig veure un bon grapat. I a uns quaranta quilòmetres també es poden veure les darreres girafes de l’Àfrica de l’oest, que campen al seu aire per una extensió immensa gelosament vigilada per guardes forestals.

París 2006

París: en busca de visados...

Del 25 al 30 de junio del 2006

El verano del 2006 pensaba pasarlo recorriendo Mali, Burkina Fasso i Níger. Para los tres paises necesitaba visado, y el único lugar en donde podía conseguirlos era en las respectivas embajadas en París.

Por supuesto, existe una agencia en Barcelona que se encarga de tramitar visados. Pero, aunque los tres tenían que tramitarse en París, cobraban 150 euros por cada uno. Hice cuentas y pensé que por 450 euros podía pasarme una semana fantástica en París, y al mismo tiempo obtener yo mismo los visados.

Y así fue, gracias a un vuelo de bajo coste de Ryan Air y un albergue precioso, y baratísimo en el centro de París. Visitar las diferentes embajadas y tramitarme yo mismo los visados también fue una experiencia inolvidable. Estábamos en Francia, pero una vez se entraba en los dominios de las embajadas uno notaba enseguida que ya estaba en África.

A las 12 del mediodía llegué a la embajada de Mali. Me dijeron que la persona que se ocupaba de los visados ya no estaba. Cerraba la ventanilla a las 12. Vaya casualidad. "Vuelva usted por la tarde". Regreso. Espero y la ventanilla no se abre. Pregunto a tres personas sentadas detrás de un mostrador. "Por la tarde no trabajan", me contestan. Miro a la muchacha que me había dicho que volviera por la tarde. Se siente aludidad. Se levanta y me pide que espere. Entra en un despacho. Sale y me dice "el señor embajador tramitará su visado ahora mismo". Entro en el despacho del embajador. Está un poco enojado, y me dice que ese no es el procedimiento, pero por una vez, de manera excepcional, me expedirá el visado..." Salgo con mi visado. Ya puedo entrar en Mali...

Teruel 2006

Teruel también existe

Albarracín

Niger 2006

Níger és el país més pobre del món, segons el Programa de Nacions Unides per al desenvolupament.

- 11,5 milions d’habitants

- Esperança de vida: 44,4 anys

- Índex de mortalitat: 120 defuncions per cada 1000 naixements.

- Set fills per dona, de mitja.

- Població per sota de la línia de pobresa: 63%

- Tasa de desnutrició: 34%

Níger és un país de l’Àfrica Subsahariana que va patir, durant el 2005, una greu crisis alimentària. La sequera succesiva va provocar que milers de famílies no puguessin accedir als aliments necessaris per mantenir una dieta adequada. Com a conseqüència milers de nens pateixen desnutrició i les seves vides corren perill.

Segons l’ONG Acció Contra la Fam (ACH), aquest problema afecta més de trres milions i mig de persones. A finals del 2005, i davant una inminent crisis alimentària, envia 24 cooperants, en una acció d’emergència.

ACH centrarà la seva acció bàsicament en dues de les zones més afectades per la fam, les poblacions al voltat de Mayahi, al departament de Maradí, al sur-est de Níger, i les poblacions al voltat de Keita, al departament de Tahoua, al nord del país.

Durant l’any 2006 vaig tenir la possibilitat de visitar les poblacions de Mayahí i Keita, i conèixer de prop els projectes que porta a terme Acció Contra la Fam a Níger.

Aquí podeu veure algunes de les fotos fetes al mes d’abril i al mes d’agost del 2007. Reflexen alguns dels projectes d’ACH a les poblacions dels departaments de Maradí i Tahoua, així com algunes escenas de la vida quotidiana de les persones que hi viuen.

Niger és un dels països de l’Àfrica Occidental amb menys densitat de població: unes 6 persones per quilòmetre quadrat. Però el 90% de la població viu al sud del país. La zona desèrtica del nord fa molt difícil la vida.

La seva població és molt diversa, amb un munt de grups ètnics diferents, com els Hausa, grup majoritari, els Songhai-Zarma, els Tuareg, o els Fulani, també coneguts com Peul, entre altres.

 

Mayahi i Keyta són dues ciutats de Níger, la primera més propera a Mali i la segona a Nigeria. El seu aspecte és, però, absolutament rural, amb carrers sense asfaltar, ocupats per la sorra del desert, i la majoria de les construccions d’adob i palla. El sistema de transport habitual són el carro arrossegats per un assa. La majoria de la gent viu del que produeix el camp. Els graners serveixen per guardar el gra i assegurar l’aliment fins la propera collita. El mill és la base de l’alimentació dels nigerins. 

Divendres és dia de mercat a Mayahi. Persones de diferents pobles del voltant s’hi acosten per comprar i vendre els seus productes: cereals, fruita, carbasses, roba...

Fragmento del diario de viaje

Aterrizo en Niamey, la capital de Niger. Nada más bajar del avión, una losa de 43 grados me cae encima y me aplasta contra el suelo. La vida aquí es muy dra, y para colmo hay que aguantar una temperatura que llega a sobrepasar los 50 grados.

Nadie me espera en el aeropuerto. Ester, la amiga que vengo a visitar y que trabaja para Acción contra el Hambre, vive a más de 600 quilómetros de la capital. Tendré que arreglármelas para llegar hasta Maradi, que, de momento, no se ni donde cae…

Como no hay transporte público hasta el centro hay que tomar un taxi. No se ni cuanto cuesta, pero hay que fiarse de la buena fe de la gente, en este caso del taxista. Al primero que se me aproxima le pregunto donde hay un banco, pues antes necesito hacerme con algunas Cefas, la moneda del país. No hay banco tampoco. El taxista llama a un muchacho que me cambia allí mismo, en el mercado negro. Me hago llevar a un hotel barato. No conozco ninguno, pero el taxista sí, claro.

Se ofrece a hacerme una ruta turística por la ciudad. Parece muy buena persona y acepto el ofrecimient. El primer día no podía ser mejor (…)